Pare

Encara noto la suor recorrent-me. Les últimes gotes que encara llisquen, feixugues abans de precipitar-se cos avall, desperten de nou la pell abans perlada i xopa, i ara cada cop més seca.

Els pulmons respiren ara més tranquils, després de gairebé esclatar ardentment, per no deixar d’alimentar un cervell accelerat, fora de control i casi en ebullició. Un cervell encara sota els efectes de la descàrrega més pura d’adrenalina, que ha trasbalsat tots els meus pensaments, destruint qualsevol forma d’ordre dins la meva ment.

A mesura que la calma torna a governar el meu cap, torno a fixar-me a l’espai que em rodeja. Torna a aparèixer al meu davant, com si hagués acabat d’aterrar-hi. Miro al meu voltant i poc a poc, els records es posen altre cop en ordre. Sento el tou llit sobre el que hi estic assegut, que contrasta amb el dur terra de fusta sota els meus peus. La llum entra tímida i esquiva a través de la persiana que ara decora la finestra de l’habitació. Entre les escletxes que deixa obertes, intueixo un sol cegador i un dia magnífic, però res de tot això és capaç de canviar la foscor càlida que em rodeja.

Just en el moment que els meus pensaments tornen de la fantasia d’imaginar el dia que s’amaga darrera de la persiana, que me’n adono del cos que reposa al meu costat, estirat al llit. Per un instant, el caos i el bullici tornen al meu cap, però el forço a recordar i gaudir de la pau que ara em rodeja.

El record dels seus crits, dels seus plors i de les seves queixes, encara turmenta el meu esperit, rememorant com la seva insistència cercava sotmetre’m als seus capricis. Ningú podria dir que es tractava d’un ésser indefens i impotent, d’haver vist i sentit la força amb la que la seva veu cridanera s’imposava al més profund dels meus pensaments propis.

Contemplo el cos, ara inert i quiet i per un breu instant em pregunto si no hauré actuat sense pensar, si m’he deixat endur massa per la inconsciència, alimentada per la desesperació. Però el record és encara massa punxant, deixant un rastre com ho faria un ferro roent, i aquest instant de dubte passa, deixant només la certesa de que no tenia cap altra remei, cap altra alternativa.

Casi puc sentir altre cop el creixent consol a mesura que el temps anava passant i les meves mans premien el coixí amb encara més força contra el seu rostre, i els insofribles sorolls s’apagaven entre les plomes i el cotó, fins arribar a sentir una sensació que només sóc capaç de definir com a plaer, just en el moment que el silenci es convertí en absolut, i ni tan sols el lleu so compassat de la respiració, pertorbava l’ambient. El somriure al meu rostre sorgeix de forma inconscient recordant.

La gent em pot titllar de boig, d’energumen, de salvatge, però cap d’ells ni d’elles han estat a la meva pell al pitjor moment. Què haguessin fet ells en el meu cas? Poden jurar que no haguessin perdut els papers igual que jo? Ara els retrets son fàcils. Que sí no era conscient del què feia, que si no podia entendre la situació que estava provocant, que aquestes coses no es fan, que és massa petit, i un llarg i tediós etcètera.

Una cosa que sí els hauré d’admetre a tots ells, és que segurament tenen raó quan em diuen que no estic preparat per ser pare.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s