Tanco els ulls i hi veig

Tanco els ulls i el món apareix al meu voltant. Mentre intento entendre aquesta paradoxa que em desorienta, la meva ment intenta entendre tot el què em rodeja.

Trepitjo el terra d’uns carrers que em son familiars, que no és el primer cop que recorro. En el fons, sé que sóc a casa meva, però la destrucció ha devorat la seva llum, la vida que l’omplia, i la meva ànima s’esforça en abstreure’m d’aquesta aberració, d’aquest inconcebible atac a la meva zona de confort.

Camino rodejat de la desolació i el silenci més pertorbador, banyat per un tènue sol que es filtra tímid i dissolt entre uns núvols grisos i espesos, i sento aquesta sensació com quelcom familiar i no tan llunyà. L’horror que em rodeja no el contemplo com una realitat, potser perquè no he assumit la seva magnitud encara, potser pel profund desig de que estigui contemplant un somni, potser perquè de fet pugui ser un somni; però en mig d’aquest terreny entre la realitat i la metàfora, aquest llimbs que la meva ment construeix junt amb la meva ànima, recordo haver caminat per les arrasades cendres del meu món enfonsat, sentint la desesperació de qui veu com tot es s’ensorra encadenat a la impotència. Aquesta cendra no li és estranya ja als meus peus quan la recorren.

Passa rere passa, l’escenari no varia. Llocs familiars i coneguts canviats per la ma de la destrucció. El vent càlid entre les restes dels edificis no ofereix cap mena de confort, i el silenci, profund i aclaparador, accentua la sensació de desolació fins a l’insuportable.

Sense saber què ho ha provocat, els meus ulls contemplen al meu voltant i la meva ment no deixa de repetir “boira, nuvol, fum”. No sóc capaç d’entendre de què em parla ni quina relació te amb tot això, però en el fons és com si em parlessin de la causa de tanta desesperació. Em sento perdut, amb només peces d’un trencaclosques inacabat que m’ha d’explicar què ha passat.

Però el silenci és trencat per una veu. Arriba tènue a través de la brisa i es fa més gran i clara a cada instant. És una veu, sens dubte, una veu familiar que em crida. I llavors la veig, corrent cap a mi amb una expressió de por i alleujament combinats que inunden de llàgrimes els seus ulls. Amb esforç aconsegueixo que els meus ulls no comencin a inundar-se també. Arriba a mi i ens fonem en una abraçada que amb la seva intensitat ens diu un llarg i esperat “per fi”.

Ens mirem, ens toquem. Volem certificar que és real, que l’altre és allà. Poc m’esperava trobar-la aquí en mig, però si ho penso bé, no sóc capaç de saber si esperava a algú en mig del caos que em rodeja i del que tinc habitant el meu cap. Intentem de forma atropellada i frenètica trobar respostes en l’altre, però descobrim que tots dos ens trobem igual de perduts en mig d’aquesta immensitat. L’únic que traiem de les nostres inconnexions és altre cop aquelles paraules. Boira, nuvol, fum. Les repetim sense tenir molt clar de què estem parlant ni de quina relació poden tenir amb tot.

Les nostres passes tornen a iniciar la marxa. Sense cap lloc on anar, els nostres peus s’encaminen en direcció al mar. Potser l’instint de conservació, potser la intuïció inconscient de trobar algú o de sentir-nos més segurs. Sigui com sigui, comencem a caminar en direcció a la costa, sense ni tan sols comentar-ho, com si les dues ments haguessin arribat a l’hora a aquest pensament i les dues ho sabessin.

Aviat ens adonem que l’abast de aquesta destrucció arriba fins on els ulls son capaços de veure, tot tenyit amb aquest gris amb el que l’espesa capa de núvols ho pinta tot. La immensitat de la desolació es filtra al nostre ànim, com si en el fons comprenguem que no existeix un lloc real on anar, però a mesura que ens acostem al mar, més persones apareixen d’entre les runes i els carrerons, com si haguessin esperat amagades a que algú passés per reclamar-los, per oferir un camí per seguir.

El nou sorgit grup que ens acompanya i nosaltres, arribem per fi a la costa. Un estrany plaer, una misteriosa sensació de victòria m’invadeix quan els meus peus toquen la càlida sorra i s’enfonsen a cada passa. La desesperació i la tristor cedeixen a una dolça sensació al sentir el remor de les ones i aspirar l’aroma del mar.

Em miro amb ella i l’abraçada és inevitable. En uns segons que s’allarguen edats, els nostres cossos transmeten alegria, alleujament i gratitud per haver-nos salvat en el moment més crític. Seiem a la sorra i contemplem el mar, l’hipnòtic moviment de les ones mentre descansem per decidir el proper pas. Ens deixem portar per aquesta estranya sensació d’esperança.

Estic absent. La calma m’ha omplert de tal manera que els sons al meu voltant arriben com llunyans. Trigo uns segons a adonar-me que la intranquil·litat em torna a rodejar. Tothom es troba inquiet, temerós i miren amb por a una banda de la platja. Giro el cap i veig un nuvol gris i negre, que es desplaça arran de terra a gran velocitat cap a nosaltres. De cop, el meu cap s’encén i recorda. És ell el causant de tot i el seu pas el qui ha deixat tanta destrucció al seu darrere. I ara s’acosta a nosaltres més ràpid del que podríem fugir-ne. De forma instintiva l’abraço, estirats a terra, com si esperés que d’aquesta forma no se’ns emportaria amb ell.

L’agafo amb força i tanco els ulls tan fort com puc esperant que passi ràpid i sense fer-nos patir. Llavors arriba per fi. Un vent fred m’envolta i sento la pell de gallina, com si de cop una brisa glacial ens rodegés. No recordo haver sentit mai tanta por dins el meu cor, i a l’hora aquella sensació d’alleujament, per estar vivint per fi el final que tantes hores porto tement.

El vent fred passa i tot és silenci i calma. La sensació gèlida queda enrere, i ara una brisa càlida em rodeja. Sento l’escalfor i la llum del sol a la cara i a través dels ulls que encara tinc tancats. Els obro per fi i la contemplo a ella, que em mira amb desconcert, cercant alguna resposta a la meva cara o als meus ulls. Al nostre voltant un verd i preciós prat d’herba brillant pel sol i rodejat d’arbres que xiuxiuegen moguts per una suau i agradable brisa.

No entenem, no comprenem, però ens deixem contagiar per les càlides sensacions que ens envolten sense qüestionar, ens abracem i quan tanco els ulls, la foscor me’ls tornar a obrir, i tot torna a desaparèixer.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s