Aromes

Sempre m’ha semblat divertida la manera en la que dos olors molt diferents es poden trobar en un mateix racó. La manera en la que pugnen per ocupar tot l’espai de l’altre, provocant una dansa dins la meva imaginació, ballant sinuosament sense arribar mai a tocar-se.

Però ara estic en mig de dos aromes i no m’agrada el seu ball.

Asseguda a la sorra esperant, m’arriba la olor del mar, de l’anada i vinguda de les onades. Un aroma que em desperta nostàlgia, tendresa i ara que arrossega també aires d’alliberament, perquè a través d’aquest mar que s’estén als meus peus ha d’arribar la meva única esperança de fugir, de salvar-me de l’horror que es troba al meu darrere.

I de més enllà de les meves esquenes que m’arriba la segona olor, la que pugna amb el mar per apoderar-se de l’espai, dels meus pulmons i del meu esperit. És una olor forta, amarga i penetrant que resulta canviant amb el corre de la brisa. El fort aroma de la terra devastada pel foc dansa a l’aire i casi arriba a ballar amb certa harmonia amb la olor de les ones, fent que oblidi per uns instants tot el què el foc m’ha arrabassat en poques hores.

Però llavors l’aire canvia, i el foc queda totalment subordinat, sotmès al repugnant aroma de la mort. La descomposició impregna ara l’ambient, em fastigueja fins l’ànima i em destrossa el cor amb els records dels crits i la desesperació, el record d’aquell ronc que ha presagiat totes i cadascuna de les morts que he hagut de contemplar avui, el seu ronc que ha anunciat una fam voraç de tot i tothom que estimo. Si tan sols haguéssim tingut més temps, si haguéssim pogut advertir una mica abans l’horror que se’ns llençava a sobre des de les muntanyes, potser ara no estaria sola asseguda a la sorra obligant-me a no recordar.

Aquest nou aroma és càlid, em vol bressolar en els seus braços desesperants, i així és com em vol, desesperada, entregada a l’horror fins que el meu cor es rendeixi i m’abandoni per complet. Però no puc abandonar, ara no.

Els meus ulls busquen l’evasió al meu voltant, cerquen el clau ardent al que agafar-me fins que l’espera s’acabi i em vinguin a buscar. I per fi els ulls tenen èxit. Des de terra, amagada entre la sorra, m’arriba una lleu guspira verda. Petits trossos de vidre com petites pedres polits i desgastats per la sorra, el vent i el temps, fins a convertir-los en quelcom artificial tan integrat al paisatge que casi crea la il·lusió de que realment, son naturals. Un lleu record dels dies en els que passejava per la sorra i recollia aquestes falses pedres de colors creua el meu cap com una centella. És breu, però suficient per dibuixar un lleu somriure que m’evadeix un instant.

Però quelcom torna a portar-me a la realitat. Alguna cosa apareix a l’horitzó. El meu cor salta i em fa posar de peu al contemplar una vela i un vaixell que s’acosten veloços a la costa. “Per fi” penso alleujada, tot haurà valgut la pena al final.

No deixo de mirar amb els ulls brillants i tremolosos com s’acosta, quan tota l’alegria s’esmicola en un sol instant. Un ronc s’acosta per darrere meu, acompanyat per aquell aroma a sang. La sorra que ha confortat la meva espera, ara ha silenciat la seva arribada.

Somric, però ja no d’alegria ni esperança, sinó per la ironia del moment. El vaixell és tan a prop, però ara ja res importa. Sento una mà que es posa sobre la meva esquena i ara el foc d’unes urpes que m’estripen son l’última sensació que experimento.

Ara tot és fosc i només s’ensuma el buit.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s