El jou

Sento el terra fred de pedra sota els meus genolls. He caigut en innombrables batalles i combats, però mai havia sentit una derrota com la que sento ara. El pes de les meves decisions, dels meus errors, de l’odi que m’envolta ara mateix es concentra en els grillons que em tenen pres. Aquests em lliguen a terra amb un pes que ni la meva força ni la meva voluntat poden superar.

M’envolten tota classe de mirades en aquesta freda sala. Algunes temoroses del monstre que creuen contemplar, altres plenes d’ira i odi pel que represento segons ells i altres plenes de menyspreu que s’enfila als seus faristols de superioritat moral, faristols que se sustenten en la hipocresia del que jutja en els altres els seus propis crims.

Davant meu, passejant d’un costat a un altre, una esvelta i elegant elfa, tan bella, tan imponent com arrogant. Amb to sever i acusatiu, enumera els crims perpetrats per les forces de Sauron, les matances i els saquejos, les violacions i les mutilacions. El públic present s’horroritza mentre s’estén ella amb la llarga llista i en el meu interior creix la vergonya i la desesperació.

Ara de res serveixen els mantres que ens repetíem una i altra vegada:

Són ordres. Estem sota amenaça si no obeïm. Ens faran indescriptibles horrors a nosaltres i als nostres si no acatem.

Per evitar-nos mil horrors, vam sotmetre a innocents a mil horrors. No estàvem en una posició avantatjosa, però tot i així no ens justifica. La sang dels innocents a les meves mans pesa tant com la sang dels meus per la traïció dels nostres amos. Però això no ens eximeix dels nostres pecats.

Però dins meu va creixent un altre sentiment mentre l’elfa segueix amb el seu discurs ple d’odi i judici. Mereixo ser jutjat pels meus crims, jutjat i penjat, però no per ella, no pel jutge que em mira amb menyspreu des del seu tron. No puc ser jutjat per una generala que ha ordenat massius atacs contra els llogarets a Harad. No puc ser jutjat per un magistrat que mana a famílies senceres del sud a camps d’internament. He de ser jutjat, però no per la hipocresia disfressada de llum.

Sense poder evitar-ho, el meu rostre esbossa un somriure d’ironia quan l’elfa parla, mentre el seu dit m’assenyala, de criminals de guerra. Llavors em parla per primera vegada:

– Et sembla graciós, maleït? Et fa gràcia pensar en aquells i aquelles que van caure sota l’espasa? Les famílies que vas arrabassar, les històries que vas esmicolar, el dolor dels que van caure sota el jou del Senyor Fosc.

I llavors va passar. En el meu interior, el meu propi equilibri es va trencar i la meva fràgil enteresa va caure.

– Què saps tu del jou del Senyor Fosc, elfa? Una senyora noble del seu poble, tancada rere dels aïllats murs de Lorien.

– Rere els murs de la meva capital arriben els plors de les víctimes del vostre salvatgisme!

– I els plors dels marginats del vostre regne? Arriba el dolor dels que moren per la tirania dels que exerceixen el poder en el vostre nom per la vostra falta d’interès? Arriben al teu palau blanc els crits de les famílies de Harad que els teus hosts han massacrat? Vols parlar del jou del Senyor Fosc? El terror de llançar-te a l’horror de la guerra per evitar un turment encara pitjor. La desesperació de saber que sota aquest jou estan també els que estimes i la impotència de saber que complir les ordres no serà una garantia de tornar a veure’ls. El buit de perdre la poca humanitat que et deixen intacta amb cada cop d’espasa, amb cada vida arrabassada, mentre veus la cara dels que estimes en cada víctima del teu acer. He comès crims atroços, he assassinat innocents i mereixo el pitjor dels càstigs, però no de la vostra mà, arrogants nobles elfs. Només els innocents als quals vaig arrabassar les seves històries poden fer-ho, només aquells que coneixen com jo el que és l’horror de la guerra i la sang. Però tu, brillant princesa elfa, tu no saps el que és l’horror, no coneixes el dolor de no tenir res, la desesperació de la supervivència, tu no tens ni idea del que és estar sota el jou del Senyor Fosc!

La sala queda en sepulcral silenci mentre el meu rampell d’ira retrocedeix. Em sento cansat, estic esgotat de tanta comèdia i només vull que això acabi i em deixin en pau.

– Si m’heu d’executar, deixeu-vos de tant circ i feu-ho ja. No teniu res a prendrem. D’això es va encarregar el Senyor Fosc fa ja molts anys.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s