Daus adormits (la necessitat d’un plantejament llibertari al món del rol)

Hem parlat moltes vegades de les múltiples coses que poden aportar els jocs de rol. Hem parlat de com fomenten coses com l’empatia, la imaginació, el treball en equip, la creativitat, la capacitat d’improvisació, la sociabilitat. També estan de sobres debatuts els camps que poden arribar a tocar, camps com l’escriptura, la il·lustració, el disseny gràfic, el món editorial; i si obrim les mires a les posades en escena de les partides de taula o els jocs de rol en viu i immersius, el ventall creix cap a altres camps com les arts escèniques, el disseny d’escenografia i d’altres camps lligats a l’ambientació i els efectes especials.

Sense cap mena de dubte, l’ombra dels jocs interpretatius és molt nombrosa i molt llarga, però curiosament estranya vegada rep el tractament adequat a un abast tan gran.

Malgrat cultivar coses com l’empatia, la imaginació o la sociabilitat, és molt minoritària la proporció de la comunitat educativa, social i vinculada a la salut que el prenen com una eina de treball per fer front a situacions d’exclusió social en infants, joves i adults, ja sigui per motius socials, econòmics, psicològics o de salut en general.

Dins de la cara més creativa i productiva d’aquest món, es manté encara molt forta la tendència tradicional d’aïllament de tot el què està directament relacionat amb els jocs de rol (l’origen de la qual tractarem més endavant). Això afecta a molts nivells. Les creadores de trames, universos i histories encara els costa molt ser reconegudes de forma oberta i general com escriptores. Les il·lustradores i dissenyadores gràfiques son encara considerades com un element secundari i la seva feina com un complement de llibres i manuals (serveixen per il·lustrar el què s’escriu i molt poques vegades per ambientar o crear contingut per ella mateixa). Fora d’aquí les altres vessants creatives com les persones dedicades a la creació d’escenografia, diferents classes d’efectes o les enfocades a les arts escèniques son encara molt deixades de banda, fins i tot dins del mateix àmbit del rol (tan de taula com en viu). El món editorial es tracta de forma molt separada respecte al món editorial predominant, com si fossin camps i pràctiques diferents.

Però aquest aïllament s’estén fins entrar en altres nivells que per subtils o poc habituals, poden resultar casi invisibles.

Tots els beneficis dels jocs de rol estan quedant oblidats, deixats de banda o manipulats per la industria que s’ha creat al seu voltant. Les grans editorials creixen amb les pràctiques que son habituals en el món editorial i empresarial general. El maltracte a les treballadores, els enganys a les creatives, els enganys a les consumidores; tot de comportaments enfocats només a la producció i al més pur mercantilisme. A aquestes polítiques tan repugnants se’ls hi suma una actitud arrogant i manipuladora, en la que aquests grups i els seus principals membres es revesteixen de llum i or per fer creure que son l’única via per desenvolupar una carrera professional en aquest món, d’aquesta manera atrauen a aquestes creatives que desitgen dedicar la seva vida professional a la seva passió. Un cop atretes, son retingudes amb enganys, mentides i la constant cançó de fons “només nosaltres podem fer realitat aquest somni”.

És el mateix escenari que podem trobar casi a qualsevol camp empresarial lligat a les arts i els oficis creatius, però els seus efectes en el cas que ens ocupa son molt més devastadors, però ¿per què?

Malgrat els anys que fa que roda aquest negoci, no deixa de ser relativament jove en comparació a molts d’altres. A més, la crisis que el sector va patir durant finals dels 80 i començaments dels 90, han creat una escletxa molt important entre els ròl·lers “antics” i els “nous”. Aquesta manca de continuïtat i la irregularitat de les bases han provocat que la comunitat en general no tingui una unitat forta que vagi més enllà del fet de compartir una afició, que superi la terrible cultura de consum de masses.

Aquesta situació no només afecta a treballadores i creatives als seus llocs de treball i a les consumidores quan van a comprar els productes d’aquestes empreses. La ferida és molt més profunda.

Hi ha molts camins que pot prendre una empresa quan creix, però dels més habituals és el d’acaparar, i precisament és el què han agafat aquestes editorials. Han aprofitat el seu poder econòmic i social per anar absorbint a tota la competència que se’ls ha posat a l’abast i per anar també apoderant-se de la cara social dels jocs de rol al fer-se amb esdeveniments i jornades. Qualsevol acció que es trobi de cara al gran públic passa per les seves mans. La majoria dels manuals i marxandatge, o els pertany o els pertany la seva distribució, i les jornades de rol i actes similars de gran format queden a les seves mans mentre obren per tal d’ofegar als petits fins a fer-los desaparèixer.

El resultat d’aquestes pràctiques és el de crear un món de rol a la seva mesura i on ells siguin els qui marquin totes les regles. La comunitat, convertida ja només en consumidores, només es mouen dins d’aquest tancat pre-fabricat i descarten, ja sigui per mandra, per desconeixement o per la comoditat del consumidor amb capacitat; qualsevol via alternativa per desenvolupar les mateixes activitats.

D’aquesta manera, la massa social dins del món dels jocs de rol, aquelles persones que tenen la capacitat i la força per determinar el camí que es pot seguir, passen a ser còmplices del sistema que les manipula i les enganya.

Aquesta transformació arriba a les cotes habituals que trobem al sistema a més gran escala. Els dirigents d’aquest corral presenten dos paradisos per als dos itineraris possibles.

El primer ofereix treballar per a ells com l’Olimp de qualsevol persona que es vulgui professionalitzar en aquest món. Això converteix a qualsevol que entri en aquesta roda en un empleat complaent i agraït per la “gran oportunitat” que se li brinda, el que permet als dirigents abusar-ne amb força impunitat. Després estan els que realment tenen fusta per succeir a aquests dirigents, que no dubtaran en trepitjar a qui faci falta per tenir la seva cota d’Olimp.

El segon itinerari s’enfoca a les consumidores i els ensenya la clàssica lliçó de tenir tot el marxandatge, en especial les edicions de luxe per ser “millor” rolera. Cada cop més desaparegudes i oblidades queden les edicions de baix cost per a les persones amb menys recursos i més habituals son pràctiques com la de retirar o deixar de fabricar marxandatge més “barat” per deixar com a única possibilitat aquestes edicions més luxoses.

A banda, aquests grups usen les seves influencies i el seu poder per fer-se amb grans jornades i esdeveniments ja tradicionals, apoderant-se d’un fons social que no han creat, mentre eliminen qualsevol acte que pugui resultar una amenaça per a la seva cota de clientela.

En tots dos casos, el resultat final és el mateix: la massa social no te ulls per a casi cap alternativa que no sigui el format pre-fabricat, que se’ls ofereix de forma còmode i mastegada o manipulant les seves tradicions, anul·lant qualsevol rastre d’iniciativa general. En els casos més extrems, aquests clients fabricats arriben a defensar amb ferocitat el dret d’aquests explotadors a manipular-los.

Malgrat la foscor de les meves paraules, no parlem d’un món sotmès per complet, però sí en la seva gran majoria. Afortunadament, persones amb esperit crític despert i iniciativa d’oposició n’hi han, però resulten encara una proporció massa petita i relativament poc organitzada.

Se’ns fa necessari, de fet imperatiu començar amb urgència un moviment d’educació i foment d’una forma de viure els jocs de rol amb una cara molt més social i allunyada dels dictàmens de la societat de consum. La massa unida de consumidores i creatives han de despertar el seu esperit més crític i la seva iniciativa més opositora i combativa per tal de prendre de les mans d’aquests voltors el poder que atresoren i deixar el rol a les mans d’una mentalitat col·lectiva i de caire social. Això no només és per treure l’esperit empresarial que infecta els jocs interpretatius, sinó també és imprescindible per convertir el rol en més que un entreteniment, fer d’ell una eina social, cultural i creativa que esdevingui una eina transformadora de la nostra societat.

Per assolir aquesta complicada meta, no tot queda en mans de la comunitat rolera. Els moviments socials i polítics de l’autèntica esquerra, especialment els de caràcter llibertari, han de fer més gran el forat que tenen per incloure el món del rol com un front més de lluita. Si es segueix demorant aquest gest, la situació serà cada cop més greu i la muntanya a escalar cada cop més alta.

El rol ha de sortir d’aquest aïllament tan imposat des de fora com fomentat també des de dins i entrar sense complexos i de ple al cercle de les lluites socials i transformadores, i aquests moviments li han d’obrir la porta de bat a bat, no només per assumir el front de lluita, sinó també per usar-lo com a eina transformadora i formadora, la principal gran força dels jocs de rol. Tenim la gran oportunitat d’embarcar-nos en una batalla en la que el front és també la nostra principal arma.

Canviem el món creant-ne milers de nous.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s