Un rèquiem

Trepitgem ara un extens cementiri. Els seus verds turons, plens de blanques i lluents tombes, s’estenen fins on arriba la vista. A la pedra d’aquestes innombrables tombes es troben gravats els noms d’una molt llarga llista de personatges provinents d’una molt llarga llista de mòduls i campanyes.

Trepitgem el cementiri dels personatges morts o desapareguts al llarg d’una no gens curta carrera com a jugador i com a màster.

Però d’entre totes aquests verds turons esquitxats de blanca pedra, sobresurt un per sobre de tots els altres, una gran muntanya culminada per un gran mausoleu de marbre blanc que llueix com una estrella de foc al sol. Aquest és el mausoleu dels grans personatges.

Al llarg de les meves partides han mort una gran quantitat de PJs i de PNJs. Com a màster el pati favorit del qual és el terror, és una cosa fàcil d’imaginar. Però hi ha personatges que no moren, o almenys no ho fan en partida. Hi ha personatges que moren amb la partida.

Quan un mòdul acaba o una campanya arriba a la seva fi perquè es va acabar la trama o perquè altres motius de força major la interrompen, aquests PJs passen a l’oblit o fan augmentar la llista de PNJs “especials”.

Jo he fet aquesta conversió moltes vegades i he condemnat a l’oblit moltes altres tantes, però un petit grapat han rebut un tracte diferent.

Existeixen en el meu univers de rol, personatges que han resultat massa especials per oblidar-los o senzillament convertir-los. PJs portats per mi quan jugava o PJs portats per algú especial en una campanya d’aquestes que no s’obliden. Aquests són els personatges que acabo sempre per matar.

Sí, sé el què pot semblar: “vaja, quina forma més subtil d’expressar rancor”. Res més lluny de la realitat. Sóc escriptor i quan em trobo amb un personatge que em marca o que ha pertangut durant molt de temps a algú que m’ha marcat o senzillament ha tingut una llarga vida (o ambdues tres), no puc reciclar o simplement oblidar-ho. Per a mi, aquest personatge mereix tenir un final, mereix acabar la seva història d’una forma dramàtica o heroica o trista, però per sobre de tot mereix tenir un final acurat, mimat i a l’altura de l’herència que porta a l’esquena.

Suposo que és fàcil pensar que quan vaig matar a certes PJs ho vaig fer com a part d’alguna venjança personal o per a rescabalar-me (o per a qualsevol sordidesa que se us pugui ocórrer, que sé que poden ser moltes i variades), però tots i cada un d’aquests personatges van rebre el tracte que surt del més profund respecte per la seva història i el seu recorregut. Moren per poder descansar en pau i convertir-se en un bon record ja tancat, i així evitar que puguin caure en l’oblit o degenerar per un mal reciclatge.

Els seus finals són també un gest de respecte cap a qui els portés en el passat. Quan personatges tan memorables ja no tornaran a ser portats pels seus “propietaris” i “propietàries” originals, ningú més ha de portar-los, ni tan sols el màster que els va narrar.

Potser és exagerat o peco de sentimental amb això, al capdavall no deixen de ser ficcions i aquests jugadors i jugadores segurament mai arribin a saber sobre els destins dels seus PJs, però és també un gest de respecte per la meva part presa en aquestes històries.

Les Mines, les Ravens, els Gavigans, els Jorels (Joreles em sona horrible) i una llarga llista que no vaig a desvetllar per no spoilejar als meus jugadors actuals, es mereixen un gran final d’acord a les seves grans històries.

Anuncios
Posted in Rol

One response to “Un rèquiem

  1. Em sembla magnífic. Al cap i a la fi, és el que dius, són personatges d’una història (sigui quina sigui i pel mitjà que estigui explicat) i com van tenir un inici, també han de tenir final. I morir en partida és la millor manera de morir i donar-los tancament si han tingut rerefons personal, del tipus que sigui. Ja em sembla meravellós que un personatge creat per algú pugui sortir en una altra partida, quan aquest algú ja no el duu. És continuar-li la vida i fer-lo tenir contacte amb altres personatges, portats per persones noves, és una manera que té de créixer. És com quan algú fa un relat i algú altre continua la història o usa algun dels personatges. És un procés creatiu fantàstic.

    Le gusta a 1 persona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s