Rol i comercialitat

I per fi ataquem el tema que segurament més ha de fer avergonyir la comunitat rolera junt amb els ja comentats en l’àmbit social.

La historia dels jocs de rol i el seu camí comercial no te res sorprenent, casi res que la pugui distingir a grans trets d’històries d’altres formes d’art i entreteniment dins del mateix camí. El què vas començar com una afició marginal, va anar agafant seguidors amb el pas dels anys, va despertar l’interès de les empreses de l’entreteniment, cridant l’atenció de peixos cada cop més grans (Hasbro, sense anar més lluny) o engreixant els peixos que van començar petits en aquesta industria i que han crescut com la resta, aprenent els seus exemples i oblidant les seves arrels.

No explicarem la historia dels jocs de rol comercials, tenim un capítol sencer dedicat al tema. La idea d’aquest últim apartat és la de comprovar que el món del rol arrossega els problemes propis de la comercialització i el sistema.

Rol i venda

La primera parada en aquest viatge és força evident. Parlem potser de la forma primària de comercialització dels jocs de rol: la venda de manuals. Bé, en aquest cas ampliarem les mires una mica per parlar de la comercialització en general de material relacionat amb els jocs de rol, encara que la punta de llança d’aquest tema son els manuals.

Primer de tot, que no es mal interpreti pas aquest capítol. No estic pas en contra de la monetització de les creacions sobre jocs de rol. Com qualsevol altre creació, requereix un temps i unes habilitats i autores i autors tenen tot el dret a rebre’n compensació i a viure de les seves creacions si així poden fer-ho. El problema no radica en el fet de vendre, el problema radica en les formes de vendre.

El sistema que regeix la comercialitat d’un producte te moltes similituds amb el sistema polític que impera al món occidental. Per tal de poder escalar dins de tots dos sistemes, t’has d’emmotllar a les seves pràctiques i assumir la seva mentalitat. En cas de que decideixis no fer-ho, el sistema i tots aquells que han claudicat a les seves premisses, faran tot el possible per impedir que escalis, que el teu model alternatiu aconsegueixi fer-se un forat; i si malgrat les dificultats, aconsegueixes aquest ascens, llavors passaràs a ser un objectiu a ésser eliminat, una molèstia de la que desfer-se amb la contundència que marqui l’alçada de la teva escalada.

El sistema està creat per deixar arribar només als que s’adaptin i donar eines per a poder deixar al camí o devorar a la resta. És un sistema que dota de recursos a aquells que poden tenir-ne per mà pròpia, dotant de més recursos quan major és la capacitat.

El sistema fa molt complicat poder fer front a les grans empreses, fins i tot si aquestes actuessin de forma ètica i legítima. Però la realitat és encara pitjor, ja que quan més gran és el grup, més gran és la carta blanca de la que disposen per poder fer i desfer a voluntat.

Al món editorial dels jocs de rol no és un món a part i pateix les mateixes lacres i respectant els mateixos temps. La caiguda de les grans editorials sorgides als 70 i 80 van portar amb els anys, el mateix procés que altres àmbits de la cultura i l’entreteniment. El nínxol deixat per aquestes se’l van començar a repartir dos formats empresarials. Per una banda, els gegants de l’entreteniment o els que anaven camí de ser-ho (com per exemple Hasbro i Edge) es van anar apoderant de les restes de les editorials caigudes, reeditant i renovant imatges. Per l’altra banda, les noves formes d’edició i l’ascens d’Internet van propiciar el sorgiment de creacions independents, algunes de les quals van agafar tanta notorietat que van créixer de forma ràpida fins a confondre’s en mida i pràctiques amb els gegants abans citats (com per exemple la nostra estimada Nosolorol).

El primer cas és una història que es repeteix de forma constant en aquest sistema. Una empresa fa quantitats ingents de diners i aprofita el seu creixement per expandir el seu radi d’acció. Per fer això de forma ràpida i barata, abans que crear nous departaments dins de l’entramat professional, li surt molt més a compte adquirir empreses més petites que ja es dediquin a això i assimilar-les. Disney, Google, Nestle i dins del tema que ens ocupa, el gegant de les joguines Hasbro. És com un estanc amb els peixos més grans i més famèlics del món. Es van menjant els uns als altres, i quan sembla que un d’ells és tan gran que ja no pot morir de fam, el sistema ens dona una sorpresa, però aviat apareixen altres per devorar tot el què pugui deixar d’aprofitable.

El seu creixement es basa en la caiguda dels altres o en tenir el poder suficient per esgotar la competència, ja sigui ofegant-la o comprant-la directament.

El segon cas mereix una aturada més reflexiva. El final del camí per aquestes empreses que comencen sent petites i van creixent és el mateix que el de la resta, però el camí te matisos, matisos perillosos.

Aquests grups solen començar sent una petita iniciativa entre amics, a vegades per una idea sorgida per a un projecte, a vegades per donar sortida a les seves aspiracions al marge de les editorials grans. Això implica que tenen un inici sobre una base que podríem jutjar com “amigable”. Son gent independent i senzilla amb el somni de donar vida a les seves idees. Els inicis son normalment amb voluntat de presentar un camí alternatiu, però l’èxit sol corrompre aquestes intencions i les substitueix per l’avarícia i el voler acaparar.

I és en aquest punt quan descobrim un dels principals problemes. Aquests grups creixen i obliden el seu origen humil, les seves arrels, però només de forma interna. En aparença sembla que no han canviat, que segueixen sent els mateixos que quan van començar. Aquí és on entra en joc una de les estratègies més brutes i rastreres de l’ampli catàleg amb el què compta aquesta gent.

S’aprofiten d’aquesta imatge propera, de sortir de l’estereotip d’empresari per camuflar les seves intencions i les seves pràctiques. Amb l’actitud propera i de col·legues, son capaços de vendre qualsevol cosa i sortir de qualsevol situació compromesa (com per exemple explicar a la gent propera pràctiques dubtoses).

Però el populisme empresarial no és l’única de les seves formes d’actuació. No dubten en cap moment d’enarborar la bandera de ser els únics capaços de complir els somnis de creatives, venen en tot moment la moto de que tenen el poder per fer que et guanyis la vida de la forma que tan somies i prometen que ho faran. Igual que passa amb les classes baixes de la societat i el seu accés a les cotes més altes del sistema, en aquestes editorials es compleixen de tan en tan alguns d’aquests somnis, així mantenen fresca l’esperança en la resta i es converteix en una eina sempre afilada per poder abusar de les seves treballadores i col·laboradores.

Aquesta doble cara d’un mateix xantatge emocional ha resultat increïblement efectiva. No som pocs els que en algun moment de la nostra vida, hem fet cua ansiosos per vendre les nostres idees esperant formar part d’aquest engranatge, sense saber (o sense voler veure) on ens ficàvem realment. I de la mateixa manera, ens hem convertit en una legió de consumidores dels seus productes, justificant cada mala acció i cada política nefasta, fins i tot quan sabem que queden molt lluny de qualsevol ètica.

Aquesta forma de comportament com a consumidores no és més que un exemple més del que cometem en tota la resta d’àmbits comercials. Les persones que diem posseir un esperit crític, ens forcem a veure amb bons ulls aquelles empreses i grups on consumim, ja sigui per justificar el nostre consumisme o com acte de negació. No volem veure les terribles atrocitats d’empreses com Amazon, Google, Disney o Facebook (sense parlar de les ONGs, un pou per netejar sentits de culpa plens de cinisme) per seguir gaudint de tot el què posen al nostre abast.

Ens ofereixen un efímer grau de privilegi al que ens acostumem amb molta facilitat i el consumim fins a tornar-nos addictes, incapaços de passar sense aquesta dosi diària.

Arribem al punt en que ataquem de forma agressiva a qualsevol que pugui posar en dubte la base ètica d’aquest sistema. Ens enfrontem a qui sigui que pugui criticar (en el cas concret que ens ocupa) a qualsevol editorial o distribuïdora de jocs de rol, encara que la crítica s’exposi amb proves o que en el fons puguem saber o sospitar que aquesta persona té raó. El veiem com algú que pot posar en perill aquest privilegi al que tenim accés i que deixa al descobert una contradicció que nosaltres mateixos no em estat capaços d’assumir. De la mateixa forma que passa quan ens senyalen comportaments sexistes o racistes (especialment si pertanyem al bàndol privilegiat), ens enroquem incapaces d’admetre que col·laborem amb un grup opressor o que fins i tot en pertanyem a un.

La tendència que tenim d’idealitzar persones o grups, ajuden a fer encara més gran i consistent aquesta bola de neu que no deixa de créixer. Ens costa molt admetre que una persona o un grup siguin capaços de cometre actes poc ètics o fins i tot atroços si els tenim en alta estima o consideració, i podem arribar a tenir les mateixes reaccions si algú els ataca de la mateixa manera que si ens ataquessin a nosaltres.

Aquesta combinació de sentiments que aquesta classe de grups son capaços de despertar-nos, son explotats per ells més enllà de fidelitzar-nos com a clientes i consumidores. Un cop ens tenen “atrapades”, poden tensar la corda de la mateixa forma que ho fan moltes famoses cadenes i franquícies. Un cop admetem el producte amb les seves pràctiques i aconsegueixen que ens identifiquem amb la marca casi com si en forméssim part, és quan comencen els abusos comercials. Pujades de preu, proliferació de materials secundaris a preus casi equiparables als materials originals (com per exemple la venda de complements pel manual al mateix preu o fins i tot més cars que el propi manual original).

En la línia del que comentem al paràgraf anterior, el món de la mal anomenada “subcultura”, conegut més comunament com frikisme, ha posseït i posseeix molts trets que li son característics, però de tots ells, els que son tòpics (com l’aïllament o la suposada ineptitud social) com els que son més versemblants (com la passió amb la que es viu aquest món), un dels trets més comuns i alhora soterrats és l’elitisme que s’hi respira. No parlem d’una divisió entre les persones que viuen dins d’aquest món i les que no, parlem d’una forta divisió interna que es troba molt promoguda per la industria. Aquesta divisió, basada en les diferencies en el poder adquisitiu, es veu reflectida en la possessió material. Edicions de luxe o l’adquisició de tots i cada un dels materials i accessoris existents d’un joc son dos exemples de com la capacitat econòmica és un dels principals valedors dins d’aquest món per poder gaudir de forma més o menys profunda de les nostres aficions.

Amb això no pretenc dir que totes aquelles persones que adquirim marxandatge ho fem per ser “millors” (o si més no, no totes), però sense cap mena de dubte és l’enfoc pres per les empreses del sector i por moltes creatives també. La capitalització massiva d’aquest món tapa i ofega les iniciatives que no vagin directament lligades a treure algun tipus de redit, ja sigui econòmic o publicitari. Els objectius son monetitzar el màxim possible i “premiar” a totes aquelles persones que més capacitat tinguin per tal de que la inverteixin on més convingui.

Aquesta conveniència no sempre s’enfoca a la compra de manuals i marxandatge. En els últims anys ha aparegut una nova forma de producte sobre el que les editorials han anat posant les mans de forma cada cop més notòria, fins al punt d’arribar a apropiar-se’n d’alguns. Parlem de les jornades de jocs de rol. Aquests esdeveniments van començar sent un punt de trobada de la gent rolera per jugar, intercanviar experiències i generar comunitat, i encara segueix sent així en molts casos, però durant els últims deu anys, grups editorials i altres grups amb interessos propis, han anat adquirint cada cop més drets sobre algunes d’aquestes jornades, usant-les com aparadors i altaveus per als seus productes. Però tan greu com això és la implicació de l’element humà en aquest procés. Les jornades de rol no només serveixen per reunir amants dels jocs de rol, son un gran punt de trobada d’amistats i experiències que només es poden donar dins d’aquest entorn. Quan una editorial o grup s’apodera d’aquestes jornades (com ha fet, per exemple l’”estimada” Nosolorol amb les grans jornades andaluses de Tierra de Nadie), s’apodera també d’aquest element humà, d’aquest valor que va més enllà del simple fet de reunir a gent amb una afició o passió en comú, i vincula la seva marca a les sensacions que provoca durant aquells dies aquest fort sentiment de comunitat. És una forma de perversió tan subtil que resulta molt complicat adonar-se’n, i fa encara més complicat combatre-la, ja que no només enfrontes un esdeveniment segrestat per una empresa, enfrontes també aquest sentiment de comunitat que també ha entrat dins del segrest.

Tot aquest circ mediàtic i emocional creat al voltant d’aquests grups, els permet estendre el seu abús cap a dins també. Com ja fa temps que podem veure, el tracte que editorials i grups fan d’aquelles persones que hi col·laboren o hi treballen resulta molt similar al tracte que qualsevol empresa dispensa per a les seves treballadores. Darrere de la màscara d’amiguisme i apropament es succeeixen els abusos tals com la manca de pagaments, els retalls en els drets fonamentals de qualsevol treballadora i fins i tot en les llibertats individuals com a persona d’aquestes treballadores.

Però igual que passa amb altres aspectes de la comercialització, les creatives també pateixen abusos tan assumits que ja perden la connotació del què son. Quan citem un joc de rol o un material creat per a un joc de rol, son molt comptades les vegades que li atribuïm aquests treballs a les seves autores, sempre citem el nom de l’obra i l’editorial que la distribueix. Oblidem a la persona que ha creat, oblidem a la seva autora, com si fos l’editorial la creadora real, la qual no dubte mai d’apropiar-se d’aquesta feina. No importa ja qui ha posat la feina, la creativitat i el talent, només importa el soci capitalista que l’ha comercialitzat.

Però què hi podem fer?

Hem plantejat un panorama certament fosc (perquè de fet ho és), però no és pas un reflex de la totalitat del món roler ni es tracta d’una situació irreversible.

Existeixen creatives que tenen com a principal objectiu el de crear, no el de monetitzar, i la proliferació de les llicencies lliures en creacions vinculades als jocs de rol és evident (com és el cas del sistema de joc Fate[1]).

Les formes que tenim d’influir en aquesta situació son moltes, algunes d’elles a escales més petites i d’altres a escales globals. A escales més petites podem influir creant i destruint. Creant noves formes de creació i sobretot de difusió d’aquestes creacions. L’ús de sistemes com el crowdfunding o micro-mecenatge, ens poden obrir les portes a l’autoedició, trencant la dependència dels grups editorials per a la difusió de nous materials per a jocs de rol, d’igual manera l’explotació de la difusió per Internet, un sistema molt més a l’abast de qualsevol persona i amb un impacte ambiental molt menor.

Tan com a creatives com a consumidores, podem trencar la costum de lligar les obres amb les editorials i distribuïdores i fer-ho amb qui de veres importa, les seves autores y creatives.

Però a banda de les opcions que tenim per canviar des de la construcció, una de les opcions més efectives que tenim a les nostres mans és sense cap mena de dubte el boicot. L’interès d’aquestes editorials i d’aquests grups es recolza principalment en la capitalització dels jocs de rol i els seus derivats, i atacar precisament aquest pilar és el què farà que trontolli tot el seu sistema.

El boicot és un ventall en el que entren accions força diverses. No comprar material editat o distribuït per les empreses a castigar és el començament d’aquesta llista d’accions. Negar-nos a “premiar” les polítiques abusives és una de les formes més directes i efectives de fer canviar el rumb d’aquestes empreses o de fer-les caure si no accepten adaptar-se.

El boicot a comprar els seus productes no ha de privar-nos de gaudir de jocs i sistemes que ens agradin o amb els que ens sentim còmodes. Per desgracia, grans idees innovadores han estat apropiades per aquestes editorials i en treuen redit econòmic malgrat seguir unes polítiques que poden arribar a entrar en conflicte amb el que aquestes idees promulguen (com per exemple passa amb els manuals del sistema Fate i la seva distribuïdora al territori estatal espanyol, Nosolorol). Podem seguir usant i difonent aquestes idees sense premiar les editorials que intenten aprofitar-se d’elles fent servir l’antic art de la pirateria.

La pirateria és un altre sistema que es troba rodejat de llegenda negra i es combat des del sistema de forma fraudulenta. El sorgiment de la pirateria respon als abusos de la industria cultural i de l’espectacle. Si els preus i polítiques de les empreses que fan funcionar aquesta industria no fossin abusives, la pirateria seria un sistema que no tindria l’èxit massiu que té actualment. La industria cinematogràfica, la discogràfica o l’editorial posen l’art fora de l’abast de les persones amb ingressos més baixos o sense ingressos, i la pirateria existeix per salvar aquestes classistes diferencies. La industria es defensa al·legant que la pirateria perjudica als artistes (i curiosament, la majoria d’artistes que estan obertament a favor d’aquesta idea son els que menys han de patir pels seus ingressos), però el principal perjudicat per la pirateria és el propi sistema. Les creatives i artistes son elements sotmesos, productores i no creadores enganyades per aquesta industria que busca la productivitat i no la creativitat mentre ho cobreix tot de purpurina per tapar la realitat.

Fent us del boicot comercial als productes de certes editorials i empreses, no només castiguem les polítiques abusives, sinó que generem exemple per a creatives i consumidores per a cercar noves formes de difusió i consum, formes on l’obra i la seva autora vagin per davant de la capitalització de les editorials i les distribuïdores.

Però els productes no son l’únic element boicotejable. Abans hem parlat dels esdeveniments que passen a mans d’aquests grups, convertint-se en aparadors dels seus productes i en espais on caçar creatives per seguir explotant. Aquests actes i jornades també poden ser boicotejades negant-nos a participar-hi i creant jornades independents i alternatives. D’aquesta manera, trenquem amb el sistema de jornades capitalitzades que s’ha anat imposant amb els anys, generem un nou sistema independent i no perdem els elements humans que fan d’aquestes jornades de rol actes vitals per a la salut de l’estructura social dels jocs rol, per la creació de xarxes humanes, creatives i constructives i pel niu d’experiències personals i vitals que fan d’aquests esdeveniments un espai màgic. Des de jornades programades en les mateixes dates fins a partides casi improvisades construïdes a les portes d’aquestes jornades corporatives, tot acte alternatiu pot suposar una gran diferencia.

I per acabar…

Tot el que hem plantejat és molt maco, però el camí és molt llarg i complicat. Qualsevol canvi significatiu en un sistema tan antic, complex i assumit demana temps, esforç i molta paciència.

El primer gran canvi que hem d’assumir és un gran canvi de mentalitat. Abans hem dit que no hi ha res de dolent en voler guanyar el que és legítim pel nostre treball, però si plantegem una creació ja de bon començament com un mode de guanyar diners, el risc de pervertir i deformar la idea inicial en post de la comercialització es torna casi inevitable. No hem de renunciar pas a aquesta faceta comercial, però no podem tenir-la com l’objectiu primordial. El primer motiu d’una creació hauria de ser la creació mateixa, donar sortida a una idea, una inquietud, quelcom que volem compartir. Partir amb una mentalitat més constructiva que no productiva pot suposar una enorme diferencia durant el creixement d’aquesta creació i farà inútil qualsevol intent del sistema per tal de seduir-nos i apropiar-se’n. La pedra angular del sistema és la capitalització, si bloquegem aquest element, podem arribar a bloquejar el propi sistema.

A partir d’aquesta base, tot el que aixequem ja ho farà de forma alternativa i lliure i per petita que sigui la torre, ja haurà valgut la pena. Totes les generacions que vinguin darrere i sota aquest nou paraigües sumaran cada cop més mans per fer la torre cada cop més alta. Cada pedra que posem nosaltres és una pedra que ja no haurà de posar qui vingui darrere.

Hem de tenir la capacitat d’estar per sobre dels privilegis adquisitius i dels egos que el sistema s’encarrega d’alimentar per crear divisió i seguir així aprofitant-se de la suor d’altres. Com a part creativa, mereixem un espai lliure i digne per poder donar forma a les nostres idees i per poder difondre-les també de forma lliure i sense ingerències d’interessos externs. Com a part consumidora, mereixem poder gaudir de les creacions i del joc sense cap mena de discriminació de gènere, raça o classe. Només així podem aspirar a crear una xarxa forta i independent totalment alternativa a tot sistema comercial i depredador.

Un canvi de mentalitat tan gran i a una escala tan gran demana temps i sacrificis, però els moviments de masses comencen sent moviments individuals. Assumint aquests canvis dins de cada persona al ritme personal de cada persona, convertim aquests petits canvis en passos lents, però ferms. No partim de cero, hi ha molt de camí fet, encara que ens quedi molt per fer. Els actes individuals poden generar exemple al nostre voltant, convertint aquest acte únic en un acte comunitari. Aquest acte comunitari pot crear una iniciativa que vagi sumant més mans fins a prendre prou força com per espantar de debò als defensors del sistema. No hem de menysprear mai els actes petits, locals, de barri, perquè suposen la base de qualsevol cosa que es vulgui fer a nivell global. Cap gegant és prou gran com per ser invencible, i la pressa l’han de tenir ells per esclafar-nos, no nosaltres per recuperar el nostre futur. El camí serà molt llarg i sempre de pujada, però el cim val la pena només si hi arriba tothom per igual.

[1] Fate System, Fred Hicks i Rob Donoghue (2003).

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s