Capítol 0

De petita sempre m’havia fet molta por la foscor. Les figures horribles que es dibuixaven a les parets, els objectes que prenien formes monstruoses entre les ombres, els racons foscos on podien amagar-se informes horrors. Les nits eren un remolí de terrors fins que al final el cansament em derrotava i queia a l’altre banda del llindar de la vigília, on moltes vegades m’esperaven aquestes figures per prendre forma de realitat imaginada.

Però tot va canviar el dia que vaig dormir per primera vegada a casa de la meva tieta Imma. Ella vivia en una casa en mig de la muntanya, una masia construïda amb pedra gran i forta, de sales grans i sostres alts, tota decorada amb fusta noble i aspecte amenaçador a ulls d’una nena amb massa ciutat; que reposava al cim mateix d’un elevat turó que s’elevava sobre una preciosa vall.

Aquell era un dia plujós i amb vent com no n’havia vist mai cap en els set anys que tenia de vida. Per aquest motiu, durant tot el dia tan les persianes com els porticons de les finestres havien restat tancats. Durant les hores desperta, la llum elèctrica i la procedent d’espelmes, fanals i la llar de foc quan l’electricitat cedia davant del temporal, havien il·luminat aquell escenari sortit d’un relat victorià de terror. Però quan va arribar l’hora de dormir i es van apagar totes les llums, la vaig veure, per primera vegada a la meva vida la vaig veure: la foscor absoluta.

Una massa densa i negra em rodejava i no em deixava distingir ni els meus dits a escassos centímetres de la meva cara. No hi havia cap escletxa de llum que entrés, cap raig que projectés cap d’aquelles ombres i racons que tan m’atemorien a les nits. La foscor havia deixat fora les mentides que la llum esculpia sobre ella, deixant que sigui sempre la pròpia foscor la que carregui amb les culpes dels nostres terrors nocturns. Però la foscor no enganya, només et rodeja i deixa la teva ment sense cap estímul visual, en un silenci profund i relaxant.

Des d’aquell dia la foscor absoluta ha estat sempre el millor refugi pels terrors i les tribulacions que neixen i ataquen des de la llum. Tot comença a les fosques i acaba a les fosques.

I a les fosques estic ara, surant sobre una immensitat de no res, sobre un oceà de negra obscuritat, tan profunda que casi puc sentir com acaricia el meu cos, com la frego amb la punta dels meus dits, freda al tacte, però càlida a la seva abraçada. El final d’un camí que sabia que no havia de començar, per obrir una d’aquelles portes que mai s’haurien d’obrir. Un camí que ha depassat el meu cos de dolor i horror mental i espiritual. Un dolor que s’ha filtrat des del meu interior com milers d’agulles a través dels meus músculs fins sortir a flor de pell. Un horror que ha congelat els meus sentits convertint-me en una autòmat obsessionada en seguir aquest camí que m’estripava profundament.

Ara oblido totes les advertències passades i les marques i ferides que arrossega la meva ànima i gaudeixo profundament de la pau eterna i conscient que m’envolta. Les carícies de foscor semblen reparar tot el mal que m’afligeix i aconsegueix que oblidi per complet les tortures, els dolors i els estigmes; però sobretot aconsegueix que oblidi l’inevitable, el futur immediat que m’espera després d’aquest mar de foscor, un horror per sobre de tots els mals que ja he patit i molt per sobre de qualsevol mal terrenal que pogués arribar a patir mai: la sortida del temps i la realitat per sempre més, l’oblit més profund i angoixant, la descreació de tot el què he estat, tot el què sóc i tot el què pugui mai ser. Quedaràs tu per recordar-me?

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s