La infinitat d’altars

La meva vida s’ha basat en una part molt important en una consecució d’idealitzacions. He idealitzat causes i ideologies, he idealitzat estils de vida i metes, he idealitzat figures històriques i personatges públics, he idealitzat persones presents al llarg de la meva vida. En alguns casos he arribat a quedar encegat per la llum que jo els atribuïa a totes aquestes coses.

La idealització et lliga, t’esclavitza. Et pot fer relativitzar atrocitats o no voler veure foscors. Et fa vulnerable i terriblement manipulable.

Però d’un temps ençà, aquestes idealitzacions han anat caient, cadascuna al seu temps, arrossegades per la decepció de descobrir la realitat darrere de tanta llum o després d’un ardu treball de reflexió que ha desmantellat de manera més pacífica (que no més fàcil) tots i cada un d’aquests altars.

Però aquesta és una tasca que mai deixa d’estar del tot. Mostra d’això va ser la recent acusació sobre l’actor Morgan Freeman, que va venir a demostrar que qualsevol persona o idea pot caure o ocultar terribles ombres, i que mai estem prou previnguts per evitar caure en idealitzacions.

Precisament en aquest sentit, he descobert que no només es poden idealitzar persones o idees, sinó que també podem idealitzar moments de la nostra vida. Moments del passat que van ser intensos o que es van convertir en un punt clau d’inflexió.

De primeres, pot semblar que idealitzar un moment en el passat no posseeix les mateixes connotacions que fer-ho amb una persona o una idea. Un record és una cosa que passa en un moment i té un final i una ubicació en el passat, mentre que les persones i les idees avancen, creixen i et poden “seguir” al llarg de la teva vida.

Potser un record no tingui la capacitat de seguir-nos, però sí les sensacions que ens provoca i les persones involucrades. I és en aquest punt quan podem idealitzar a les persones protagonistes d’aquest record, com si es mantinguessin impertorbables i sense canvis al llarg del temps, igual a com estaven en aquest record (o a com les percebíem llavors). Però també podem posar en un altar l’escenari, el lloc o vincular aquest record a un esdeveniment.

Aquestes persones, llocs o esdeveniments es poden nodrir del bon record o del record important per mantenir un fals halo de llum que ens cega i no ens permet veure la realitat actual, sense poder discernir degudament fins a quin punt ens convé aquesta classe de connexions.

Forcem relacions, rutines i fins i tot tradicions pel fet de tenir aquests altars lligats a grans records, i per molt fora de perill que puguem creure’ns d’aquesta classe de coses, sempre apareix allò que ens torna amb humilitat els nostres peus a terra.

El camí cap a la nostra plena independència emocional i mental és un constant revisar, mirar on han estat les nostres petjades i veure cap a on s’encaminen.

Mata als teus ídols, derrota als teus déus i deesses, per molt mortals que puguin semblar.

Anuncios

One response to “La infinitat d’altars

  1. Defeat your Gods, Senua. Mai s’han d’erigir pedestals perquè llavors la igualtat inicial de les nostres relacions es va allunyant mentre allò que erigim pren alçada, i aquesta igualtat acaba desapareixent.

    Le gusta a 1 persona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s