L’escala de cargol

La relació dels nens amb la foscor sempre m’ha semblat quelcom fascinant. El pensament que ens ve al cap és que quan ets un nen li tens por a la foscor, tenim por a les formes que es dibuixen quan els llums s’apaguen i als dimonis i els monstres que la nostra suggestionada imaginació crea amb elles. Amb aquestes formes fantasmals, qualsevol so es converteix en la veu d’un horror profund i real que ens gela la sang i tortura les nostres joves ànimes.

Experimentem molt d’hora un horror que per a nosaltres és molt real i que es grava en la nostra ment, sobrevivint al pas dels anys. Quan creixes, és estrany tornar a sentir aquesta classe d’horror, aquesta classe de por. És cert que quan et fas gran sents la por, però és una por cada vegada més racional, una por per coses més reals, por a la mort, por al fracàs o a la pèrdua; però aquest terror primigeni, aquest horror vingut d’una foscor desconeguda, de quelcom més enllà del que pots veure, sentir o ni tan sols explicar, aquesta classe de terror es dissipa i emmascara amb el passar dels anys.

Jo he tornat a sentir aquest terror, m’assalta cada nit sense excepció, m’apunyala amb el seu desassossec i la seva insondable angoixa i desperto aterrit enmig de la nit i només quan obro els ulls dins de la més absoluta foscor o de la més incontestable llum és quan el meu cor es tranquil·litza. Els horrors estan en les mentides que la llum explica deformant la foscor, quan aquesta penetra i altera la quietud del fons totalment negre, manipulant un entorn familiar, un espai que ens és segur per convertir-lo en un pou de pànic i angoixa.

No li tinc por a la foscor, li tinc por a aquestes mentides que explica la llum usant a la foscor, tinc por a les figures deformades del món que conec, de no sentir-me segur enlloc. Sento aquest pànic cada nit, trucant a la porta amb els seus peus silenciosos, turmentant la meva ànima amb el seu soroll metàl·lic, grinyolant, cruixint a cada pas igual que la vella i rovellada escala de cargol, suspesa en la foscor, amenaçant contra els centelleigs lleus de la lluna que entra pel finestral.

Desperto i miro al meu voltant i recordo que vaig sortir d’allà, que vaig aconseguir escapar, però tot i això la foscor deformada no abandona el meu cor i la por es grava més profund en la meva ànima, acompanyant-me a cada hora, a cada minut, i llavors comprenc que mai m’ha abandonat, que mai l’he abandonat i que mai ho faré, mai deixaré d’estar atrapat entre els seus murs, i aquests murs repeteixen el ressò del grinyolar de la llarga escala de cargol, un ressò que es perd pels passadissos eterns de Hill House.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s