Relats de mort VI: Carla

Adoro aquesta quietud que envolta tots els meus sentits. La foscor que mima els meus ulls amb el seu relaxat mantell negre, només trencat pels centelleigs de la lluna que entra per la finestra dibuixant amb subtilesa les siluetes del meu petit pis. El suau olor del seu perfum natural, ara amb prou feines perceptible i que em recorda que va estar aquí fa tot just uns minuts, barrejat amb el suau olor del fum que deixo anar amb parsimònia des dels pulmons. El gust que aquest fum deixa en la meva boca i que relaxa els meus músculs i pacifica encara més els meus sentits. El silenci impenetrable que m’envolta sense més sons que aquells que encara ressonen en el meu record, la seva respiració compassada a ritme amb la meva en cada gest, cada moviment i que ara desapareix després d’aquest mantell de suor. La calor residual i encara perceptible que sento entre els meus dits que repiquen al ritme del seu canviant pols, la calor de la seva pell ja gairebé perduda que sento marxar mentre recordo cada moment amb cada nova calada.

Ara descansa quieta al meu costat, tranquil·la i freda. La miro i recordo l’amor que sentia per ella com un somni llunyà, com una cosa de la que no estic segur, un amor que de sobte es va tornar odi sense cap motiu, sense que res racional el desencadenés. Aquest odi m’envaeix encara, barrejant-se amb aquesta pau, un odi que vaig començar a saciar quan les meves mans van envoltar el seu coll, i que es va anar tornant a excitació com més oprimia. Vaig sentir el batec del seu cor a través de les venes que colpejaven més enllà de la seva càlida pell i com la meva ment es va precipitar extasiada al clímax quan aquests cessaven suaument mentre aquests ulls oberts i plens de vida em miraven amb la impotència i la incomprensió de no saber.

Tinc gravada en la meva ment la seva mirada de terror per sentir la seva vida escapar-se lentament, i de dolor per veure aquesta confiança cega en mi convertida en un parany irracional que ara l’ofegava amb odi i satisfacció en el gest, una satisfacció que creixia com més feble era el seu batec, més fluixa i agònica la seva respiració i que va arribar al clímax quan va jeure per fi morta entre les meves mans, freda i amb aquesta mirada perduda en la foscor.

La calor de la burilla encesa gairebé arriba als meus dits, l’acabo amb una última calada que assaboreixo sense presses, fins a omplir del tot els meus pulmons. El lleu mareig no em distreu i em llevo del sofà ara ple de pau. L’oblit convertirà demà això en un somni que desdibuixarà la seva mirada i que aviat ni tan sols podré anomenar record.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s