A l’ombra del mur

Intento calmar la meva respiració que desbocada provoca que els pulmons cremin. Res sembla ocórrer al meu voltant mentre la meva ment intenta recordar. Intento moure la mà, però el viscós i fred fang de la paret en la qual estic recolzat la té empresonada. Sento com llisca entre els meus dits, sento el seu tacte fred i humit i el meu cervell sembla tornar a activar-se. Com si sorgissin del fons d’un oblidat pou, m’envolten sons llunyans que es tornen cada vegada més nítids i em recorden l’horror en què estic.

Trets solquen l’aire.

Els meus ulls s’obren amb terror negant-se a creure les siluetes de cossos agonitzant i reclamant la meva ajuda. L’olor del fang i la sang resulta tan opressiu com els crits i soroll de la metralla saltant dins la trinxera. La meva ment intenta tornar a submergir-se en les sensacions del fang per quedar novament aïllada d’aquest infern, però el fred abraça el meu cos i la humitat li permet assolir el més profund dels meus ossos.

Espurnes de pólvora i sang.

Sóc presa del pànic, cap ordre surt del meu cervell paralitzat. No puc lluitar, no puc fugir, només esperar sense sortida a que la mort m’atrapi i m’uneixi així als meus companys morts en aquest fred erm de Kursk. Sento les estrelles contemplar des del cel l’horror i el meu cap aconsegueix reprendre el control per alçar-se i veure-les. El mantell de llums s’estén i em dóna una bella visió abans de caure.

Records vius, malsons vívides.

Aquestes estrelles em segueixen sent alienes. La respiració es tempera i poc a poc recupero el braç que penja que encara s’agita per les rampes. El meu cos es recolza pesat sobre el braç que em sosté contra la paret. Els dits em cremen pel frec abrasiu de la totxana de la vella fàbrica que s’alça silenciosa i morta a la nit berlinesa, única testimoni d’aquesta nit.

Amb lentitud vaig movent el braç que penja, portat per l’imparable pes del martell que sostinc a la mà. Amb cada vaivé es deixen caure gotes de sang, com si el mateix martell sentís penediment pel què fem. Però no hi ha penediment quan hi ha justícia. Al meu costat jeu un cos mort, estès sobre l’asfalt mullat del carreró amb el cap obert i tot el seu inert contingut escampat per terra, un contingut més útil ara que quan el seu amo caminava. Un cervell mort mereix un cos mort.

El meu cor gairebé ha recuperat el seu ritme normal, m’incorporo i contemplo aquest pobre desgraciat un cop més abans d’anar-me’n. La sang gairebé ha tapat el tatuatge de les SS que lluïa darrere de la seva orella i amb desdeny lamento no haver pogut donar algun cop més a aquesta massa repugnant. No em queda ni una engruna de compassió per a tota aquesta brossa que embruta els carrers de Berlín. Gabriel Krauss era compassiu, però ell no va tornar del fang de Kursk, només va tornar el seu odi per tota xacra humana, només vaig tornar jo, Metalhammer.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s