Retorn

Ressonen els vidres darrere meu. Porten així tota la nit, m’he acostumat fins al punt de no girar-me ja amb cada cop a les finestres. Estic habituat a aquest soroll, a aquesta agressió constant contra la pau que hi havia al meu cor i que ara em falta tant.

No sé que va passar per la meva ment per tornar aquí a intentar reprendre aquesta pau perduda. Darrere d’aquests murs de fusta i maó he viscut les experiències més aterridores i increïbles de la meva vida, però torno una i altra vegada amb cada nova derrota, amb cada decepció i amb cada agressió soferta. Vinc a buscar la meva pau interior a la lúgubre foscor d’una casa que m’amenaça, que utilitza cada so, cada espai, cada reflex de llum per dir-me que no sóc benvingut, que no vol que estigui aquí pertorbant la seva quietud mentre trobo de nou la meva.

Però contra tota lògica i pronòstic aquí estic, tancat en una de les habitacions més petites i convencionals de tota l’enorme i fosca mansió, plasmant els meus fantasmes en el paper pobrament il·luminat per una espelma que lluita contra el temporal que colpeja des de fora, contra la insomne ​​foscor que ens envaeix per mantenir la seva flama encara viva, per permetre tancar els meus dimonis entre lletres i paraules, la meva única aliada en aquest racó del món que em tracta amb terrible hostilitat.

Però els dimonis i monstres que plasmo en el paper no m’esperaven a la casa, esperant la seva oportunitat per devorar la meva raó i omplir el meu cor de desassossec i ràbia. Aquestes ombres les vaig portar aquí amb mi, vénen de fora, de més enllà dels murs de la imponent mansió. Aquesta foscor aliena ve de el món real i de persones reals. Una foscor que es genera arrogant i sabedora del seu poder a plena llum del dia, que encara que veiem clarament com es forma i encara que sapiguem perfectament tot allò que ens farà, deixem que es formi i arribem fins a alimentar-la.

Gairebé ni m’he adonat de com aquesta pau s’ha escapat a poc a poc entre els meus dits, veient igual que jo el creixement del monstre i fent alguna cosa al respecte: fugir i deixar-me desemparat i sol a mercè de la seva gana voraç. Ha tornat a fugir i ho ha tornat a fer entre aquestes parets oblidades on s’amaga temorosa de tornar a sortir.

I aquí he vingut a buscar-la, on ella és benvinguda però jo no. Sento la rancúnia en cadascuna de les seves habitacions i ara sento el seu odi i la seva ira colpejant les finestres cada vegada amb més força. No em perdonarà, no vol fer-ho i està tan enfadada que només desitja veure’m desaparèixer perquè mai torni a pertorbar, a entrar per recórrer els seus passadissos, a usar-la fins la propera vegada. Perquè sempre hi ha una propera vegada, sempre entro, trobo la meva pau i torno a abandonar-la i ara m’odia i em detesta i no hi ha consol que la apaivagui, només pensa en devorar-me.

Escric les últimes paraules amb les meves mans tremoloses mentre la llum de la vela encara resisteix amb prou feines, aquesta petita llum que es converteix en la més brillant estrella en aquest racó tan fosc de l’ànima. La meva fe es lliga a ella per complet i la meva llum es converteix en aquesta tènue llum que resisteix davant la por i la desolació que ara campen per la meva ànima. La fosca llum del món real ha soscavat les meves forces i la meva pau atacant en els meus santuaris, en els llocs que havia sentit com meus; i ara, la vella casa vol rematar el meu cansat cor, vol venjança.

Les finestres ressonen amb força eixordadora exhalant el seu últim alè de força abans de cedir amb gran estrèpit al temible vent que per fi aconsegueix entrar envaint el seu propi espai de què sóc intrús. La esperançadora llum taronja de la vela s’extingeix per complet d’un cop de ploma i em quedo mirant la corda negra i fumejant. Els meus ulls cedeixen després de tants i tants mesos resistint i trenco a plorar de tristesa i derrota i caic de genolls a terra mentre 1 remolí de vent i foscor m’envolta ocupant totes les nits i tancant el cèrcol per deixar-me atrapat.

El soroll al meu voltant és eixordador, sento vidres trencar-se i coses colpejar violentament contra el terra i les parets entre les ensordidores i caòtiques notes de la simfonia d’horror i ira que cada vegada s’abalança més sobre mi. I per fi deixo de lluitar i lamentar-me, estenc els meus braços i deixo que la casa que altres tantes vegades m’havia rescatat dels més profunds pous acabi d’una vegada amb mi i m’enfonsi més del que mai he pogut estar.

Una onada de fred penetra el meu pit, un fred gèlid que s’apodera del meu cor i tensa els meus músculs fent que perdi completament el control sobre ells. La meva ment intenta retrocedir espantada davant l’onada de terror gelat que recorre i envaeix cada racó del meu cos i el meu ésser, apunyalant amb horror la meva ànima. El dolor és intens fins al punt de paralitzar-, però no em deixa sense sentit, ella no deixarà que no pateixi la seva venjança, vol que senti tota la seva fúria. La respiració es talla i per molt que ho intento, de la por i l’agonia no surt ni el més mínim bri d’aire que alleugi la pressió dels meus pulmons.

I per fi acaba.

La foscor m’envaeix i no sento ni veig res al meu voltant. Em trobo estirat sobre un fred terra sense rastre de llum, esgotat i espantat. Res queda per a mi allà on sempre em sentia com a casa, només desolació i menyspreu. Sento dins del meu cap i del meu cor com un serpentejant llisca per cada racó, tocant-me amb la seva depriment ombra, enfosquint els últims espais lliures del meu ésser.

I quan tot és per fi foscor, sento un fil de veu que em xiuxiueja, una veu eternament familiar que em diu:

Que sigui l’última vegada o seràs pastura de la teva pròpia foscor

Tota l’ombra que envaeix el meu cos es fa forta i m’aixeca a pes de terra mentre sento com espurnes de llum desperten la meva ment i la meva ànima. La foscor que havia envaït el meu ésser i acabat amb les meves forces em llevava ara per tornar a fer-me caminar un cop més. Les parets de la casa reapareixen al meu voltant i damunt de la taula reposa un paper en què ballen atrapats i enfadats tots aquests dimonis que havien esgotat el meu esperit.

Una cosa viu dins d’aquesta casa i s’encarrega amb devoció que jo mai camini sol, encara que fora em senti tan sol que me’n oblidi.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s